Projecció d'Els quatre-cents cops a l'Institut Francès

Matí de cinema compartit amb els cinc grups a l’Institut français. Hem vist Els quatre-cents cops de François Truffaut, estrenada l’any 1959. La còpia en 35 mm ha arribat en cinc llaunes i supera els 3.000 metres; al vídeo de sota es pot veure com s’ha projectat des de la cabina!

Abans de la projecció, hem comentat alguns aspectes en què ens fixaríem durant el visionat. Entre tots i totes hem parlat de la llum, l’enquadrament, els canvis d’escala, els tràvelings, la música, el so, les emocions, l’espai i la ciutat de París. Després de la pel·lícula, hem compartit impressions i sensacions.

Hem començat parlant de l’impacte que genera veure com vivien l’Antoine i els nens d’aquella època, d’una manera molt diferent de com vivim avui: fumen, beuen, els infants són enviats a centres de menors, reben bufetades a l’escola i a casa…

Alguns dels moments que recordàvem especialment han estat la seqüència del furgó policial o el treball amb la llum, que ens fa veure que l’Antoine plora per primera vegada. Ens ha colpit especialment com Truffaut acompanya l’Antoine amb els anomenats “fils elàstics” en un moment tan dur com és l’acomiadament de la ciutat. També ens hem fixat en la gran quantitat de tràvelings: els inicials al voltant de la Torre Eiffel, que gairebé funcionen com un petit film en si mateix, i sobretot els que acompanyen l’Antoine quan fuig del centre de menors. Aquests moviments de càmera ens fan endinsar en la pel·lícula i caminar al costat del personatge.

Ens hem preguntat com de difícil ha de ser filmar aquest tipus de plans en moviment, des dels cotxes, amb tanta coordinació, per intensificar l’emoció que viu el personatge i, alhora, amb la precisió necessària perquè la càmera no es mogui massa i aquests plans llargs resultin fluids.

Hem parlat del final i del vessant autobiogràfic de la pel·lícula, especialment del moment tan impactant en què l’Antoine mira a càmera i aquesta s’hi apropa per tancar el film, deixant-nos amb la seva mirada. Recordem que, des del principi, l’Antoine volia conèixer el mar, i es queda atònit quan hi arriba. Potser hi sent tranquil·litat o llibertat, i ens preguntem si hi podria haver una segona part i com continuaria la seva vida.

També hem comentat el títol, que ens fa pensar tant en els cops físics com en els emocionals que rep l’Antoine al llarg del film. Hem pogut veure el document en què Truffaut buscava el títol durant el procés de creació de la pel·lícula. Hem destacat la duresa de les bufetades i les pallisses, però també altres cops emocionals: quan la mare no el tracta bé, quan descobreix que el pare no és el seu pare biològic o que la seva mare no el volia tenir. Ens ha sorprès especialment el moment en què l’Antoine veu que la seva mare és infidel al pare i decideix no dir-ho a ningú, així com la reacció de la mare quan descobreix que ell ha dit a l’escola que ha mort, tot sabent que no hi era perquè l’havia vist amb l’amant.

Amb la pel·lícula, hem intuït el vincle profund que Truffaut té amb les emocions més essencials de la vida de l’Antoine. Hem parlat de com André Bazin va ser qui va treure Truffaut d’un centre de menors a la vida real i del vincle tan especial que van tenir, fins al punt de dedicar-li la pel·lícula.

És un final molt bonic poder veure el mar i sentir que l’Antoine s’ha alliberat de les pressions familiars i del centre de menors, amb un món de possibilitats que s’obre davant seu. L’arc emocional es tanca amb un moment molt potent: l’Antoine ens mira, i nosaltres el mirem als ulls.

Per acabar, hem tingut l’oportunitat de visionar alguns documents del rodatge amb llistes de possibles moments i el pla de rodatge.